Arxiu d'etiquetes: fototrampeig

natura a l’abast de tothom

Ahir va ser un matí espectacular. Vaig poder experimentar la sensació de tenir animals salvatges molt a prop. I no parlo de grans mamífers, parlo de mallerengues, de pinsans, de pit-roigs.Per emocionar-nos no ens cal un os polar o una girafa, que ja estan bé, ho reconec. Però veure els moviments dels petits ocells del bosc, amagat al mig d’un alzinar és un luxe que costa descriure.

Doncs si, vaig anar a natura a prop, i ja us dic que us ho recomano. No cal esperar grans animals per gaudir de la fauna. Va haver-hi moments de bogeria col·lectiva. I jo, allà dins el hide, sentint com a fora, la vida estava en ple èxtasi.

I mentre gaudia com un nen hi vaig estar pensant. És una experiència que ha de poder viure cada un de nosaltres. En el silenci del bosc, de dins el hide. En la mitja foscor. Jo em vaig sentir un “voyeur” naturalístic de primer ordre. I vaig pensar en famílies i nens que necessiten aquestes experiències, i vaig pensar en pares i avis.

No és un projecte per súper fotògrafs, que també. És un projecte de sensibilització ambiental, d’enamorament ambiental brutal. També em vaig adonar que mai seré un bon fotògraf. Primer miro, gaudeixo i després faig la foto. Malament. No vaig ser capaç de concentrar-me per fer una bona foto.  Quan repeteixi hi aniré mes preparat mentalment.

mallarenga carbonera.jpgI es que en molt poc estona vaig veure (faig la llista), moltes mallerengues carboneres, unes quantes de blaves i alguna emplomallada (que al Cap de Creus costa molt de veure). Un pit-roig, aquests no fallen. Pinsans, un raspinell, un picot garser gros (vist i no vist), un gaig, i dues estrelles. Un aligot que em va fer parar el cor una bona estona, i un dels ocells que sempre m’han fet mes gràcia. Un pardal de bardissa.

mallarenga blava.jpg

De veritat, si no ho heu provat, regaleu-vos-ho.

I si voleu xalar, quedeu-vos una nit i podreu gaudir dels toixons, de les genetes i del gamarús.

Anuncis

Una nit concorreguda

La tramuntana ha anat baixant i els silencis tornen al bosc. M’imagino que serà el moment de tornar a fer vida normal.

La càmera mal posada (sempre enganxo els animals d’esquena), però en poques hores el pas s’ha omplert de corredisses i passeigs. Aquests nit ha estat prolífica d’animals que costa de veure i que m’han fet feliç.

El gorjablanc inquiet i tafaner, la geneta esquerpa i elegant, i el teixó!!, un animal tan fantàstic com estrany. Quines ganes que tenia de veure’n un. I al mig d’una pineda sobre pedra seca!!

Per cert, la càmera detecta sons i trepitjades i respiracions sense que es vegi l’animal. Un dia d’aquests us en deixaré veure algun per a que us adoneu de la vida que es mou per aquest bosc.

Tal com he vist les imatges he decidit canviar la càmera de direcció. A veure que fan els animals per Nadal… no sé si podré esperar tant…

Crec que juguen amb mi

Tinc la sensació que els animals comencen a conèixer la càmera o em comencen a conèixer a mi. Tinc la sensació que comencen a jugar, o no sé si s’enfoten directament…

Aquest del vídeo està feliç amagant-se, fent la viu-viu, jo crec que se li sent riure. I al final, quan se’n cansa, marxa, però seguint el trajecte perfecte per a que quedi enquadrat al mig de la imatge.

Per cert, tinc la sensació que és l’any 2016, disfressat de Tord. Un 2016 que marxa directe cap al mig del bosc…

El Tord comú   (Turdus philomelos) te el pit blanc cremós amb taques negres en forma de “v” invertida i amb els laterals de color taronja clar. Te el cap i l’esquena marró terrós.

Es distribueix per Europa i el nord d’Àfrica. És migrador parcial, la major part del mascles passen l’hivern a les zones de reproducció, mentre les femelles i els joves hivernen al sud d’Europa.

El seu hàbitat son els boscos amb sotabosc baix, àrees arbustives, parcs i fins i tot jardins.

S’alimenta des de fruites i llavors, a animals com cucs de terra, aranyes i especialment cargols.

El regal de nadal que m’ha fet la natura

Doncs sembla que la càmera l’ha encertada. Ja us dic jo que no buscava això, però no podem deixar d’agrair-li a la natura els regals que ens dona cada dia.
Un dels ocells que vaig enganxar ahir sembla ser que al Cap de Creus és molt poc habitual. Jo fa temps que em temia que hi era, però com que l’havia sentit de molt de lluny i els forats que fa als arbres morts no en sé prou (ho reconec) per determinar quin ocell és. Així que les imatges m’han aclarit els meus dubtes.
El picot o pigot garser gros (Dendrocopos major) no és gens freqüent al Cap de Creus. És un ocell que viu en particular a les pinedes i als boscos de ribera.
Presenta un plomatge clapejat de colors blanc i negre, amb el carpó vermell. Els mascles tenen una taca roja al clatell, que als individus joves  s’estén pel capell. Les femelles, en canvi, no tenen la taca vermella al cap.
Tenen una característica típica dels picots: tenen 2 dits dirigits cap endavant i 2 dirigits cap enrere. Si bé la dieta del picot garser gros es basa en insectes que captura perforant els troncs, a l’hivern, quan els insectes escassegen, també menja pinyons petits. Aquests els obté picant les pinyes que encaixa en un arbre que farà servir d’enclusa.

Per cert; li he canviat el nom perquè aquí a la Selva hi ha molts cognoms Garcés. Família de Tomàs Garcés que el 1926 es casà, a Selva de Mar, amb la figuerenca Pilar Brusés i Danís, que havia conegut cinc anys abans, i amb la que tingué vuit fills.

CANÇÓ D’ENYORANÇA

Enyoro la vela lleugera,
el còdol blavís i lluent,
la vinya, la cala planera,
el núvol, la boira i el vent;
la corba suau de la platja
i la marinada frescal,
la barca que fuig de l’oratge
i aquell gallardet en el pal.

Enyoro la font amagada,
la branca menuda del pi,
la nuesa de la collada,
les herbes primes del camí,
els esbarzers i la caseta,
el degotís del rossinyol
i aquella costa dura i dreta
que va assecant-se sota el sol.

Enyoro el mar i la muntanya,
la feixa verda, l’erm grogós,
el remoreig de cada canya
en el camí silenciós,
i aquella veu tan tèbia i clara
i els ulls tan purs dins de la nit,
que fan el cel més ample encara
i més estelada la nit.


Tomàs GARCÉS, Obra poètica, Ed. Selecta, Barcelona, 1961.

La guilla i l’olivera (no és el títol d’un tema)

Ja us ho dic. Quan la mainada em pregunten quin és el meu animal preferit sempre em creen un dubte. Preferit per que? El que te un color mes bonic? Un faisà? Un abellerol? Una marieta? El mes curiós? Una musaranya? Un talp? Una mantis? Un corb marí emplomallat? El que vola mes temps seguit? El que es camufla millor? El que …. bff

Això és com la música: quin tema t’agrada mes? Depen. Si és per ballar, o per llegir, o per emocionar-te, o per recordar, per …

Ara, com en la música m’estic obsessionant amb els WILCO, d’animal cada cop m’estic enamorant mes de la guineu. Sempre ho dic, uns súpersupervivent. Un animal que s’adapta al que sigui, que es busca la vida.

I perquè ho dic tot això? Doncs perquè aquest matí he al·lucinat. I molt. Resulta que volia intentar prendre imatges d’algun mustèlid, així que vaig buscar un lloc elevat i deixar-hi una mica d’esquer. Esquer que fes olor.

Vaig triar una olivera vella i ample, amb pocs bonys per poder pujar-hi. A uns 2 metres hi havia un espai perfecte per col·locar la càmera i l’esquer.

Doncs no. La meva amiga, la supervivent, la mes espavilada ha estat capaç de trobar la manera de pujar. Al·lucinant…

Reconec que estic aprenent molt…

S’ha de mirar bé!! (slowlife)

És veritat, em dedico a explicar que hem d’observar. Que hem d’escoltar. Que no ens hem de deixar res, que si rastres, que si excrements, que si…

Però és veritat que quan arribem a casa també hem de ser curosos amb el que portem dins les targetes de memòria. És típic mirar per sobre i sempre ens deixem alguna cosa.

Deu ser alguna cosa premeditada que el nostre cervell te programat. O la mateixa natura que ens indueix. No ho vulguis tot!! No tot és per tu!!

Avui he tingut temps per remenar imatges i vídeos… i, sorpresa!!

El Gorjablanc és territorial i viu solitari i només a l’època d’aparellament el territori coincideix entre mascles i femelles. Marquen el territori dipositant una substància anomenada mesq i ho fan a sobre les soques d’arbres i pedres dels camins.

L’extensió per la que es poden moure pot variar segons la localització, arribant als 2 km quadrats. Solen viure en un forat de grans arbres o en petites coves de les zones rocoses, llocs foscos, amagats i on es sentin segurs.

Presenta implantació diferida. El zel succeeix des de juny fins a mitjans d’agost i té una gestació de 55-60 dies, però no tindrà el part fins el març o abril de l’any següent, provocant així una parada de la gestació. Fan de 2 a 4 cadells i mamaran fins als 3 mesos d’edat; a partir d’aleshores aprendran a viure i caçar al costat dels seus pares.