Sant Silvestre de Valleta

IMG_1518.JPG

Aquests dies he tingut la sort d’ensenyar a un grup una de les meves rutes preferides. De La Valleta a Sant Silvestre, passant per Sant Genís del Terrer.

Una ruta que ens fa oblidar els paisatges mariners de Llançà. De fet, sembla que estiguem al bell mig de l’Albera. Brolla amb les ginestes i les estepes florides, un regal pels ulls. Un regal poder veure com la riera porta aigua, i veure-hi peixos, granotes saltar i serps d’aigua. Un regal sentir en una raconada on encara hi ha verns, pollancres, àlbers…un rossinyol cantar.

P1130799.JPG

Però avui toca una mica d’història. Però no us parlaré de que és un monument de construcció preromànica i romànica. Ni que l’edifici està format per una nau única rectangular amb un absis semicircular de quart d’esfera a llevant i planta de ferradura coberta amb volta de canó. Ni que sobre el frontis es dreça una espadanya de tres pilars sense arcades.

Avui toca La llegenda apòcrifa de Sant Silvestre:

Diu que un noi, fill d’una serventa d’un mas del lloc, treballava a la construcció de la capella. El noi que tenia un delit per l’esglesiola hi  volia deixar la seva signatura tal com ho feien el picapedrers, però no sabia fer ni un gargot. Un dia, el pobre noi es va enganxar el dit entre dos pedres de la porta amb tant mala sort, que li tingueren que tallar una part per alliberar-lo, així que l’altra part es quedà entre els dos carreus. El noi es guarí, continuà treballant a l’obra i acabada aquesta s’hi quedà com ermità.

L’any 1.987 hi hagué un gran aiguat que malmeté la capella. En una junta de la cantonada sud-oest aparegué un osset blanc, com un confit. Era la firma del noi.

IMG_6295.JPG

 

Font: Badia-Homs, Borràs, Clavaguera, Pau, Plujá, Salvatella i Serra, J., R., J., J.M., i J.. Llibre de Sant Silvestre. Figueres: Brau, 2005.

 

Advertisements