quan et fan callar

cigne artístic.jpgSi. Aquestes fotos no les he fet ni al Cap de Creus ni a l’Albera. Ho haig de reconèixer. Els hi he fet el salt i m’he n’he anat als Aiguamolls. I si, sé que hi ha moltes espècies més salvatges, més acolorides, més rares, més… el que vulgueu. Si, i sé que aquest pobre cigne el van introduir, i que no hi hauria de ser perquè espanta als ànecs, xarxets i demés.

Però és que avui tinc l’ànima artística. Aquella ànima que sempre em diuen que posi sobre la taula.

Va, ho intento explicar. Els que ens dediquem a això de la natura ens reconeixem una configuració molt quadrada. El nostre programa mental està programat per a que quan anem a qualsevol lloc ens hem de fer preguntes sobre els minerals d’aquelles roques, o l’alçada d’aquell cumulonimbus, o el groc de l’oriol, o la flor blanca de l’estepa negra. Tot i a tot arreu. Volem tenir controlat el nostre entorn. Tot està lligat. El niu de l’oreneta fet amb aquella precisió d’enginyer….

I es clar, a vegades ens perdem observar per observar. Si, sense entendre, sense relacionar. Només gaudir d’aquell paisatge (encara que no sapiguem si la vegetació és una o altra, o si el sòl és àcid o bàsic, o si la geomorfologia …) , o d’aquell vol d’un ocell (sense preocupar-nos quina espècie és, ni on va ni d’on ve, ni de que menja…), o d’una papallona (sense pensar com deu ser l’oruga,…), o una flor (sense buscar algun insecte que la pol·lonitzi, …).

Orenetes. Fa uns dies, anava amb un grup de nens i nens i vam veure una bassa on unes quantes orenetes vulgars estaven agafant fang. Jo els vaig voler explicar com feien els nius, d’on venien, què menjaven,… una nena, sense adonar-se em va fer callar i va dir: que boniques…

oreneta

Perdoneu, avui estic artista ni no penso perdre el temps fent-me preguntes sobre aquest ocell.

(encara que me’n mori de ganes)

cigne2.jpg

Advertisements