Camins de ramats

Quan ens dediquem a moure’ns pel Cap de Creus, anem trobant antics camins. Molts d’ells perduts, i d’altres, pocs, encara transitables. Aquests, s’anomenen carrerades. Camins per menar el bestiar.

La transhumància al nostre país té orígens medievals i corria a càrrec de les comunitats rurals pirinenques i dels grans monestirs (Poblet, Santes Creus, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Sant Quirçe de Colera i, segurament, Sant Pere de Rodes). Totes les zones de pastura d’hivern i d’estiu que dominaven estaven comunicades per aquests camins ramaders. a finals del segle XIX la transhumància era un tipus de ramaderia extensiva que movia a Catalunya 150.000 caps d’oví, la major part al Pirineu.

Així, aquesta activitat ha estat, una activitat constant, i la serra de l’Albera, i el Cap de Creus han estat un dels principals eixos receptors de ramats de bestiar provinent del Ripollès. Les carrerades actualment són camins protegits per la Llei 3/1995, de 23 de març.

Camí de Marina.jpg

Al Cap de Creus podem veure’n a tots els pobles. Però val la pena veure les dues grans entrades de bestiar des de la plana troben als termes de Roses i de Pau. Des de Roses, s’accedia als termes del Port de la Selva i la Selva de Mar, i pel camí vell es dirigia a Cadaqués.

Plànol pàg.443.JPG

El Costumari català de la Mancomunitat diu que “les carrerades tenen una amplada màxima de vint-i-nou passes (11’501 metres), però si un tros és assenyalat amb fileres de pedres, té la de les fileres, i si la carrerada passa entre conreus té l’amplada del camí de carro i un xic més. Les pedres de les fileres ningú no les pot arrencar ni canviar de lloc”.

De, fet, la xarxa de camins del Parc Natural intenta seguir aquests camins. Segurament la millor manera de donar-els-hi us. Actualment que el bestiar transhumant al Cap de Creus viatja amb camions, seria molt fàcil de que anessin desapareixent, que es tanquessin, o, simplement, s’oblidessin.

A mi m’agrada passejar-hi, sentint l’energia del pas d’aquests ramats enormes. Rememorant caminades que actualment ens semblen una bogeria (des del Ripollès!!). Caminant-hi, contribuïm a que no s’oblidi una part de la nostra història.

Font: La Pedra seca al Cap de Creus, per Bego Cervera

i les imatges del blog: http://camiramaderllucanes2012.blogspot.com.es/

Advertisements