El vell marí i el turisme

focas3

El vell marí (Monachus monachus) va ser descrita científicament al segle XVIII (fins a 1779 es confonia amb la foca comuna) com un exemplar endèmic del Mediterrani, encara que habitava amb igual freqüència en l’Atlàntic.

I des de que la van abandonar els déus de la mitologia grega no ha tingut una història fàcil. Va passar de ser còmplice de Posidó a convertir-se, a l’Edat Mitjana en un mer objecte que proporcionava carn, pell i greix.

Quan va perdre el seu caràcter mític, el humans es van llançar a caçar-la. I de ser molt abundant en el Mediterrani i l’Atlàntic ha passat a ser un dels 10 mamífers en major perill d’extinció al món: només mig miler d’exemplars, agrupats a les illes de l’Egeu, entre Grècia i Turquia; possiblement algun exemplar dispers en les costes mediterrànies del Marroc i Algèria; altres poques a Madeira, i una colònia sahariana.

Les altres dues espècies de foca monjo tampoc ho han tingut millor: la del Carib es va extingir fa mig segle, i la Hawaiana ha estat a punt seguir el camí de la seva parenta. Per sort un pla de salvament dut a terme pels Estats Units ha aconseguit que en sobrevisquin a l’actualitat uns 2.200 exemplars.

Quan van perdre el seu interès industrial, una altra maledicció va caure sobre elles. Als anys trenta i quaranta del segle XX, a Espanya se les va començar a acusar d’haver provocat la reducció dels recursos pesquers costaners, des de peix fins a crustacis com la llagosta. Els va passar el mateix que als llops terrestres. Se’ls va veure com a depredadors competidors de l’home, i es va donar la instrucció oficial d’eliminar-los. Se la va declarar feristela, i va ser perseguits fins a l’extenuació. Va ser aniquilada de pràcticament tots els països de la riba del Mediterrani.

El 1951, va morir d’un cop de destral l’últim vell marí d’Alacant i el 1958, els dos últims de les Balears, una sacrificada pels pescadors i l’altra per un tret d’un Guàrdia Civil. Aquest assetjament i el creixement urbanístic de tota la costa, que van deixar sense espai vital als pocs que encara sobrevivien, van acabar per eradicar aquesta espècie de la Mediterrània occidental.

L’últim exemplar que es va veure a la costa catalana va ser el 1973, al Cap de Creus. Vivia a la cova del Bou Marí, a Roses, al Cap Norfeu.

La protecció oficial en aigües espanyoles li va arribar en 1973. Massa tarda. Ja no calia protegir res.

msdis09sm.gif

L’estat actual del vell marí és tan crític que si no es fa res, l’espècie no té possibilitats de tirar endavant, ara, si s’intenta dividir les poblacions existents per tal de colonitzar zones antigues, es corre el risc de perdre tant les noves com les velles. D’una manera o altra, la cosa té mala pinta, però si alguna cosa hi ha de clara és que, per si sola, l’espècie no sobreviurà, tal com va passar amb la foca monjo del Carib.

L’home ha estat el que l’ha portat a la situació actual, per tant, és responsabilitat de l’home assegurar la seva supervivència.

A principis dels 2000, la fundació Territori i Paisatge va presentar un projecte de reintroducció del vell marí a la zona del Cap de Creus . la idea era establir de nou, després de mig segle de desaparició, d’una colònia d’aquests animals a la Cala Jugadora (Cadaqués) el 2014.

El Govern Balear va presentar un altre projecte de reintroducció a les seves costes al produir-se observacions de vell marí en aigües de Mallorca durant el 2008. Amb la crisi econòmica a sobre, es va aparcar el projecte.

madeir93.jpg

A mi, personalment, em costa veure Vells marins a ple estiu entre barques i mes barques. Entenc que la reintroducció d’aquesta espècie ha d’anar molt lligada a una gran conscienciació a la població. A la local (pescadors sobretot), als turistes i a l’administració. I això no és fàcil. Portem masses anys lluitant contra ella. I la convivència entre humans i “depredadors” sempre ha estat complicada.

Fins que no es vegi que aquest pot ser un valor d’atracció de turistes respectuosos amb el medi, entenc que no es pot fer res. Començarem a treballar-hi. Comencem amb els cetacis, amb les aus marines, amb despertar l’interès per un medi i un espai natural tan espectacular com és el de la zona marina del Cap de Creus (i més enllà).

Hi ha altres llocs que ja ho fan:

http://www.madeirabirds.com/madeira_monk_seal

I fem esforços perquè les administracions s’hi posin de cara. El Parc Natural, els Ajuntaments, les confraries de pescadors, els clubs nàutics. Fem-ho entre tots. No volem desestacionalitzar el turisme de la zona? Doncs aquesta és una de les eines. Un turisme de natura ven enfocat. Torno a repetir: Respectuós.

Mentre això no passa us passo 2 links, per si voleu apadrinar una Monachus.

http://www.mom.gr/homepage.asp?ITMID=101&LANG=EN

http://mediterraneanmonkseal.org/?page_id=44

Advertisements