migració i tecnologia

En una cantonada qualsevol del nostre món conegut, el mòbil li indica a un noi el camí més curt per arribar al bar que ha quedat amb la seva xicota. Als nostres temps, perdre’s és gairebé una qüestió de voluntat. No cal saber on anem. Ja ens hi porten. Sense buscar cap tipus de referència geogràfica.

En canvi, els animals sempre han sabut on anar. Sense dibuixos, sense tecnologia punta. Sempre han sabut quina part del món els esperava, i com arribar-hi. De fet, es va necessitar dècades de recerca per saber que els ocells migren utilitzant un mecanisme que els permet percebre els compassos del camp magnètic de la Terra.

El procediment estàndard que es va utilitzar per investigar quina part del cervell dels ocells rep les ones magnètiques, era el de mantenir pit-rojos en cabanyes de fusta. Així, s’assegurava que no rebien pistes de la seva ubicació pel sol o els estels. Per norma, aquestes recerques es duien a terme en àrees rurals, però, quan a l’any 2002,  el Doctor Henrik Mouritsen i el seu equip van traslladar-ne una al campus de l’universitat d’Oldenburg, prop de Bremen, es van trobar amb una sorpresa. Es van trobar que aquests ocell no podien trobar el seu camí migratori.

Desconcertats, Mouritsen i el seu equip van provar-ho tot per fer funcionar el procediment, fins que un dia van cobrir la cabanya amb alumini. Això va permetre reduir a la meitat les freqüències entre 5 megahertz i 50 kilohertz. Un rang que inclou, per exemple, les transmissions de ràdio AM. En aquestes condicions, els ocells van tornar a ser capaços d’orientar-se. Quan desconnectaven les plaques, els pit-rojos de nou es perdien.

Per donar força al seu argument, l’equip va utilitzar un generador de senyal electromagnètic comercial, que també va fer que les aus es desorientessin. O sigui que quan podien percebre el soroll electromagnètic de la ciutat els pit-roigs no sabien on anar. Aquests procediments van ser repetits durant set anys abans de publicar els resultats.

Les troballes indiquen que el sistema migratori de les aus es basa en un mecanisme biològic sensible a les ones electromagnètiques. El treball planteja que tal vegada sigui necessari deixar d’usar alguns aparells que formen part de la nostra vida quotidiana.

Serem capaços d’adaptar les nostres comoditats a la vida dels animals que ens envolten? Ara que sabem com els modifiquem els hàbits, no caldria una reglamentació a nivell mundial? O és que aquests i les plantes només són un paisatge secundari de la nostra vida.

I, els que ens dediquem a viure de la natura, no hem d’anar adaptant-nos? Estem disposats?

Bé, en fi. Només us faig aquesta reflexió per a quan veieu un Pit-roig. Si en voleu veure, aquest hivern estan principalment propers…

Anuncis